Terapeuta: Molt bé, em pots explicar una mica de què va l’assumpte este?
Clienta: La faena, llevat d’un parell de mesos a l’any que potser que siga més tranquil·la, ve a colpades, tot el món vol les coses per a ja, ja mateix, i la majoria de vegades es queden les coses a mig fer, per l’horari, no et dóna temps a acabar-ho tot perquè no para d’entrar gent i no pots solucionar coses, i és prou habitual que, a mitjan nit, em desperte pensant: “ostres, que no he cridat a no sé qui per a dir-li com hem quedat en l’hotel; ostres, que no he cridat a no sé qui per a passar-li per fax el pressupost”, o coses així, i clar, me n’adone que estic tota la nit pegant-li a la faena. I dic que eixe deu ser el motiu pel qual jo, el 80 o el 90 per cent dels dies, quan sona el despertador és com si m’acabara d’adormir, i porte més de 8 o 9 hores en el llit, i estic cansadíssima.
T: Aleshores, això et passa sempre, és a dir, et passa en qualsevol moment de l’any o especialment en els moments de l’any en què hi ha més feina, perquè m’has dit que hi ha dos mesos a l’any que no hi ha problema…
C: No hi ha problema perquè és diferent, és diferent. Et demanen coses però normalment ja no són amb eixa pressa…
T: Però en aquests dos mesos no passa…
C: Sí que passa, perquè jo crec que això ja s’ha fet com un hàbit.
T: Ja,,,
C: Ja hi ha alguna cosa ací, un foradet pel qual, alguna coseta que no has fet es queda ací penjada i sempre ix a les tantes de la matinada, però no em passa tan sovint en estos mesos.
T: Ja, és a dir que, d’alguna manera ho podem relacionar amb l’activitat que fas de dia, si fas més coses i, com deies tu, si deixes més coses a mig fer, és més probable que et passe.
C: Sí.
T: És a dir, que els dies que a penes no tens treball, aquella nit dorms millor?
C: És que, eixos dies no existixen, dies en què no hi haja a penes treball, no n’hi ha.
T: Val.
C: És diferent tipus de treball. Treball, sempre n’hi ha. Perquè quan no hi ha atenció al públic, perquè no és estiu, o no hi ha neu, o no vénen ponts, estan les empreses que et demanen per telèfon perquè tenen fires, i és tant o més estressant. El que passa és que, en eixe tipus de relació, el ficar la pota o dir que no t’has recordat d’això o d’allò altre no et sap tan greu quan és un particular que ve a buscar unes vacances.
T: Ja.
C: Una empresa sempre pot assumir pagar 20 euros més per una nit d’hotel.
T: I per què en un particular és diferent?
C: Perquè la majoria vénen buscant acoblar-se a un pressupost, i en funció d’eixe pressupost se’n van més dies de vacances o menys, o a un lloc millor o a un lloc pitjor. A tu no et diuen: mira, és que he vist este hotelet. No. Demanen que siga Déu. Diuen: proposa’m, digues-me, i tu, clar, el que dius és: “Quan vols gastar-te?”. No vaig a proposar-li un hotel de 300 euros la nit per persona.
T: El que m’agradaria saber és què és el que fa d’especial, per a tu, el fet que siga un particular i no una empresa. Perquè, des d’aquesta posició que dius, de ser Déu, què és el que té de particular?
C: Normalment fas més complicitat amb una persona que tens davant. Bé hi ha persones que tens al davant, i pels símbols que porten –igual t’equivoques– penses “mira, va vestit amb marquetes, porta un rellotge que val mig milió…, doncs que no em plore”. Però la majoria de la gent no és així.
T: I aleshores, amb la majoria de la gent, quina complicitat tens?
C: Doncs procurar traure partit a eixos diners que volen gastar-se en les vacances buscant-los el més apropiat per al que volen, si és muntanya, o platja, o si no els importa el tipus d’hotel i així poden allargar més les vacances, o el qui diu: “mira: jo només tinc 400 euros, m’és igual si me’n vaig dos nits, però vull un bon lloc”. No sé, totes eixes coses. I a lo millor, triar-ho tu perquè després no vinguen a dir-te: “a quin lloc m’has enviat!”, perquè, clar, el gust de cadascú és el gust de cadascú; però bo… Hi ha coses que, per acumulació es queden al tinter i després tu penses que, efectivament, jo no he informat el client que açò estava molt bé però això estava ací.
T: Bo, què significa per a tu això que dius: “Jo li he informat al client però això estava allí?”
C: Un pes.
T: Un pes, de què, exactament?
C: Un pes de preocupació. Perquè normalment no passa res. Però, si jo no he donat el 100% de la infomació que he de donar respecte del que siga. Si se m’ha oblidat un detall i d’ací surt un problema, ells diuen: “la xica de l’agència no m’ho ha dit”.
T: I si la xica de l’agència no m’ho ha dit? Aleshores, tu què fas amb això?
C: M’ho menge.
T: Ja. I menjar-t‘ho què significa.
C: Passar-ho malament. Perquè em vindrà una reclamació, em cridaran de direcció, en fi, coses d’eixe tipus, i després perquè, en part també penses que li has fotut les vacances per una xuminada… o no. Perquè de vegades és una persona que només entra per la porta i jo ja sabia que, anara on anara, anava a fotre algo, perquè van buscant guerra.
T: Però si és una persona d’aquestes, aleshores no és problema.
C: No, perquè des d’un principi ho tens clar, que va buscant gresca.
T: I si no és de les que van buscant gresca?
C: Home, intentes solucionar-ho el millor que pots…
T: Sí. Però una vegada t’has adonat que hi ha hagut una informació que no li havies dit, què és el que significa per a tu el fet que esta persona t’estiga reclamant?
C: Un mal rotllo, un malestar, una mala sensació.
T: Per què esta mala sensació?
C: Perquè hi ha hagut un error, i per culpa d’eixe error, eixa persona no està gaudint al 100% de les seues vacances. Perquè em vindrà una reclamació…, que l’empresa ho mira molt, que no hi haja reclamacions…, totes eixes coses.
T: Bé. Tu, en el moment que estàs parlant amb el client, et fas conscient que faltava alguna cosa, o és a posteriori?
C: En el moment que parle amb el client no me n’adone, perquè si no li ho diria. Potser que me n’adone quan el client ja està de vacances i, pel que siga, ho enllace amb alguna cosa i “pum”. I dic: “ostres”. O ja no és això, és el dubte de pensar si li ho hauré dit.
T: És a dir, que hi ha dues coses: una és el fet d’estar segura de no haver-li-ho dit, i una altra cosa és el dubte si li ho has dit o no.
C: Per exemple.
T: Molt bé. Bo, anem a començar amb este dubte de no haver-li-ho dit. Després anirem a per l’altre. Com és este dubte de no haver-li dit alguna cosa a un client? Quan estàs dubtant si li ho has dit o no, què és el que penses, què és el que sents?
C: Em surt el dubte per una paraula o alguna cosa que veig, i em ve a la ment eixe client, i dic: “a este jo li he informat d’això?”. Per exemple, que ha de passar primer pel mostrador per a anar a arreplegar els bitllets de l’avió, o no li ho he dit i va per la terminal de l’aeroport buscant com un boig i no sap on anar?
T: Això és el que tu t’imagines?
C: Per exemple.
T: És a dir, que una de les coses que tu t’estàs imaginant és que el fet de no haver-li dit això que havia de passar per un cert lloc farà que el client estiga per allà com un boig sense fer el que ha de fer.
C: Per exemple.
T: Molt bé. Quan tu t’imagines tot això, com et sents?
C: Angoixada.
T: Què és el que et fa angoixar-te?
C: Pensar que eixa persona pot perdre l’avió o el que siga per no haver-li dit eixe detall…
T: O siga, que, aleshores, afegixes més coses a posteriori.
C: No, depén del tipus d’informació que no haja donat.
T: Ho dic perquè clar, fixa’t, en això que estàs dient, fixa’t que tu estàs afegint coses que no necessàriament han d’estar allí, i que estan repercutint en com et sents tu. A més, en aquest cas: ho penses una única vegada o reiteradament?
C: Si estic treballant, no ho pense molt. Busque el telèfon del client i li pregunte si li ho havia dit. Això em passa quan estic fora de la feina i estic en ma casa, i no té res a vore ja. I per què m’ha de vindre a mi al cap el treball?
T: T’ho preguntava per si el fet d’haver-ho pensat en el treball feia que ho continuares pensant fora del treball.
C: No. És que són coses aïllades. No sempre és el mateix. Són petits detalls que potser se m’obliden i estàs pegant-li al coco un mes sencer pensant: “ostres, com no ho he fet i no té solució, si passa alguna cosa…”.
T: Este és un exemple del que et deia de pensament reiteratiu. Perquè si és en el cas que dius: “no sé si li he dit això al meu client”. Si tu telefones al mòbil, ací ja pares i no t’ho emportes a casa.
C: O, encara que m’ho haja dut, automàticament li telefone i m’ho lleve de damunt. Quan no trobe una solució immediata és quan em preocupa.
T: És a dir, que, quan no trobes una solució immediata és quan te’ls emportes a casa?
C: No sé. És que no sé per què me’ls enduc a casa. Jo no me’ls enduc, se’n vénen amb mi.
T: Jo tinc una hipòtesi. La hipòtesi és: si són coses que tu pots solucionar en el treball, aleshores no ho penses després a casa.
C: El que passa és que, quan fan la reserva, diuen: “ja me’n puc anar?” i se’n van. I a mi encara em queden 10 minuts de faena. Si els diguera que no se n’anaren el 80 per cent dels casos no passarien, però com està el de darrere esperant…
T: I quin problema planteja fer això?
C: Que la gent té molta pressa sempre i et diuen que tenen pressa. I els que estan esperant no esperen mirant un catàleg. Estan darrere de l’altre a vore si bota. I damunt, que tenim marcades unes produccions mensuals que saps que si t’encantes, no arribes. Però això també és molt relatiu. Perquè la companya que tinc com a cap d’oficina li dóna igual 20 que 30 que 40. “Espere’s un moment i li donaré l’avís”. I es tira 15, 20 minuts, els que facen falta sense que ningú la destorbe, fent el que faça falta.
T: Si tu fores capaç de fer-ho, t’ajudaria d’alguna manera?
C: Sóc incapaç de fer-ho.
T: Si pogueres fer-ho, hauríem de valorar dues implicacions. Tu creus que això t’ajudaria a no portar-te els problemes a casa?
C: Poguera ser.
T: Com a mínim, en alguna mesura.
C: Sí, clar, perquè tindria molts menys errors, perquè serien tots corregibles. Si tu et prens un temps cada vegada que canvies de client, un temps raonable per a acabar de fer-li l’assegurança, comprovar que estan bé els cognoms, les dates, i no fas tot corrent, quan vas a donar la documentació te n’adones que has fet dos errors quan li has escrit el cognom, que has escrit el mes 8 i era el 9. Així, no?
T: És a dir, que per allí sí que milloraria.
C: Sí.
T: I després? Per l’altra banda de la productivitat. De quina manera repercutiria en la teua productivitat el fet de fer esperar la gent?
C: Entenc que negativament de cara a l’oficina, primer perquè la gent, això d’esperar ho porta molt malament, i segon, perquè si nosaltres estem ací, al costat està Viajes Marsans i al girar Viajes Barceló. I hi ha gent que ja et coneix i et busca. Però la majoria, no. La majoria d’asseu al davant, et demana una cosa, i si el que tu li proposes li va bé, diuen que s’ho pensen, se’n van al costat i miren. Aleshores, si tu tens una persona allí un quart d’hora esperant que acabe una persona i quan se’n va tu li dius que continue esperant, i el tens 10 minuts més, jo ho he comprovat. La gent s’alça i se’n va. I quan s’acabe el mes jo no arribaré a la meua productivitat. No a la meua, en general l’oficina no arribarà a la seua productivitat. I després vénen les preguntes: “A vore, que ha passat ací’”.
T: Ho deia perquè la cap de l’oficina sí que fa això…
C: Bé, però fa això i més coses. Vull dir, ella té una mentalitat que està molt bé. Ella és filla de funcionaris i ho té molt mamadet. Ve 10 minuts o un quart d’hora tard tots els dies. És la primera en anar-se’n i l’última en vindre. A les 8.30, quan ha acabat amb l’últim client apaga l’ordinador i fa “bye, bye”.
T: I ella no té problemes de productivitat?
C: No li preocupen. Està de cap d’oficina perquè ningú ho ha volgut. I com li paguen el que li paguen, ella ho fa bé. El que no ho fa bé és el director, que l’ha contractada com a cap d’oficina, perquè no controla el que fa el seu cap d’oficina. A mi em sembla raonable que faça 8 hores al dia, però en totes les faenes es fa un pico més. Jo he treballat amb molta gent, que sap que si té una faena davant l’ha d’acabar. Ella és feliç així i pot tirar endavant? Jo no.
T: El que et vull dir és que tu dius que hi ha un tema de productivitat. Si no arribes, pots tenir problemes.
C: Em poden tirar al carrer, mira el que et dic.
T: I a ella, no.
C: A ella? També, però no li preocupa que la tiren al carrer, tal vegada. No ho sé.
T: El que et deia és que si ella ho estava fent, no entenia per què tu no ho estaves fent. La idea que tenia era si era per por o per alguna altra raó.
C: No.
T: Bé. Aleshores, continuem. Pots pensar en alguna cosa concreta de quan estàs a casa i t’ha vingut al cap?
C: Si.
T: Me la pots explicar?
C: Uns clients amb els quals vaig estar més de dos hores, i quan els havia tret molts pressupostos em digueren que em telefonarien. Porten uns quants anys venint a contractar. Em telefonaren i em digueren l’hotel que volien i les dates, i se’m va oblidar preguntar-los si volien una assegurança de cancel·lació, que hui en dia sempre s’oferix. La clienta em va telefonar als quinze dies i em preguntà si li havia fet l’assegurança. Jo vaig respondre-li que no me’n recordava, i em va dir que com la sogra estava molt malament, el necessitava. Clar, com em va dir que la sogra estava tan malament, vaig pensar que les possiblitats que passara alguna cosa eren altes. Vaig revisar l’expedient i no hi havia res, i no vaig poder fer-hi res.
T: I això és una cosa que et ve.
C: Sí, quan ha passat, em ve de tant en tant. I pense que si passa alguna cosa me l’hauré de menjar, intentaré el que siga, fins i tot deixarà de ser clienta, però…
T: Si canviares això, et trobaries millor. Continuant amb això. Per exemple, una de les vegades que ho vas pensar, com et sents específicament?
C: Molt agobiada.
T: Per què?
C: Perquè tinc estrés.
T: Tens alguna imatge quan penses en esta dona.
C: Tinc la imatge dels clients.
T: Fent què?
C: Em venia més al cap intentar solucionar-ho que altra cosa. Veig només als clients recriminant-me.
T: I quan els clients et recriminen, tu com et sents?
C: Malament.
T: De quina manera malament?
C: Malament perquè no he fet bé les coses. És que arriba un moment en què les coses et superen, perquè és una goteta que va caient, que va caient, però quan el got s’ompli d’aigua, ja no pot aguantar més aigua.
T: Bé. Què és el que t’agrada del teu treball?
C: M’agrada tot, el que estiga davant de tu gent que està il·lusionada perquè se’n vol anar a algun lloc, és bonic, és agradable.
T: Què més?
C: M’agrada la faena, els temes que toque…
T: I què específicament?
C: M’agrada explicar les destinacions.
T: Per què?
C: No sé, perquè els visc. És una forma d’estar viatjant al mateix temps.
T: Què més t’agrada?
C: Que la gent torne contenta i entre i et diga que s’ho ha passat molt bé. En eixe moment et gratifica que la persona a qui tu has aconsellat vinga i t¡ho diga.
T: Per què és important per a tu aquesta gratificació?
C: Perquè és una forma de pensar que el que estic fent ho estic fent bé.
T: Per què és important per a tu fer-ho bé?
C: Perquè m’ho han ensenyat així de xicoteta.
T: I què perdries si no ho feres bé?
C: M’imagine que si m’enganyara, segurament perdria tots els clients del barri.
T: Si, però vull dir en els teus valors.
C: En els meus valors? Perdria… Em sentiria malament perquè pensaria que no valc per a això.
T: I què és el que valores tu d’estar en l’agència de viatges? De la teua capacitat…
C: Jo veig que a la gent li transmet la sensació dels llocs que explique.
T: I això per què és important per a tu?
C: Perquè és el que m’agradaria trobar quan vaig a una agència. Pense que si vull a un lloc on hi ha alguna cosa que no sé o que no entenc, m’agradaria que m’explicaren les coses perquè les entenguera, i que el que m’estiguen contant em convença.
T: Però això de què forma part en la teua vida?, quin valor hi ha ací? D’una altra manera: si no feres això, si no explicares les coses així i no tingueres la gratificació, què és el que perdries?
C: M’imagine que res.
T: Sí. Hi ha alguna cosa important ahí. Hi ha algun valor…
C: No sé quin pot ser.
T: Però entens el que et pregunte…
C: Sí, però no sé quin deu ser…
T: Una de les coses perquè t’agrada el teu treball és perquè vius les destinacions. Què té d’important per a tu viure les destinacions?
C: Que si no ho vius, després no ho expliques, i si no ho expliques, el client pot agafar un llibre i llegir-lo.
T: I si no l’expliques?
C: No passaria res, seria un llibre.
T: Sí, però què és el que deixaries de sentir.
C: Sentiments que li poses tu quan ho expliques.
T: I estos sentiments que li poses tu, de què formen part?
C: Formen part de mi, de la meua vida. És que no m’he parat a pensar-ho mai.
T: Per això t’ho pregunte ara. Mira, t’explique una cosa: resulta interessant que en aquest treball hi ha mil coses que et mouen. El que pense és que tu aprofites les coses que et mouen en este treball perquè pugues començar a fer les coses d’una manera diferent. Però necessitem identificar clarament què és això. Què és el que significa per a tu fer bé el teu treball?
C: No significa més ni menys que una cosa normal en la meua vida. És a dir, que normalment, quan faig alguna cosa, procure fer-la bé.
T: Quina importància té per a tu fer les coses bé?
C: Té molta importància.
T: Quina?
C: Molta.
T: Si no ho feres bé, com et sentiries?
C: Malament. Si per a mi el més important és fer-ho bé, si no ho faig bé, on està el més important?
T: Ja. I tu com saps quan fas les coses bé o malament?
C: Perquè ho sé, perquè m’ho han ensenyat o perquè ho compare amb alguna cosa. No és el mateix una flor ben feta o mal feta, ni un llit ben fet o un llit amb els llençols estirats. Jo entre en un lloc on les coses estan ordenades, i tinc una sensació, i quan estan desordenades en tinc una altra.
T: Quan estan ordenades, quina és la sensació? I quan estan ordenades, quina és la sensació?
C: La sensació de control i que les coses estan on han d’estar perquè algú sap fer les coses i les fa. I en l’altre cas, algú no fa les coses. No sé si les sap fer, però per descomptat, no les fa. O les fa molt malament.
T: Tu fixat en el que acabes de dir. En l’exemple que poses de fer el llit, en els moments que tu tens més pensaments de recordar-te, a què s’assembla més, a l’habitació ordenada o a la desordenada?
C: A la desordenada.
T: Podríem dir que, en aquest moment, les coses no les estàs controlant, com has dit abans.
C: Clar. Si estigueren controlades, això no haguera passat.
T: Ara, anem a començar a fer alguna prova de canvi. Tu fixa’t. Dius: quan l’habitació està ordenada és com si tens el control, algú té el control, i fa les coses. Tu, quan te’n vas a casa i sols tenir aquests tipus de pensaments, tens aquesta sensació de controlar les coses?
C: Si tinc alguna sensació és de desordre i de caos total.
T: Molt bé. Tu, quan estàs davant d’un client i t’estàs emocionant explicant-li les destinacions, què passaria si el teu propòsit fóra d’estar controlant la situació i d’estar ordenant la situació? Com canviaria el fet de pensar això la teua posició en el treball, la teua postura, la teua predisposició?
C: Imagine que es podria… Igual faria que no hi haguera descuits, perquè si penses a fer les coses ordenadament, és més difícil que hi hagen filets que si ho fas desordenadament.
T: De quina manera això t’ajudaria a crear benestar dins i fora del treball?
C: Si jo aconseguira atendre així i estar bé amb mi mateixa i no patir pel qui està darrere, o oblidar-me del que està en l’altre quarto. O siga, quan acabem amb este passarem al següent… Si poguera fer això, quan me n’anara a ma casa estaria menys cansada, perquè hauria recorregut menys metres –no sé com dir-ho– i al mateix temps diria que he atés quatre, però quatre bé, i no 24 dels quals pense que en alguna m’haja colat.
T: Per tant, suposant que tot això siga cert, quan acabares del treball, estaries menys cansada.
C: Sí.
T: Això com repercutiria en l’objectiu que plantejaves al principi?
C: Sí que he notat que si me’n vaig dos dies de vacances, m’alce molt relaxada, i per això entenc que si no hi ha coses que m’estguen bombardejant el cap, doncs podré descansar molt més.
T: Anem a fer una petita prova, perquè tu saps que el llenguatge a vegades afecta a la manera de processar que tenim. Tu has dit que t’emportes coses. Si en lloc de dir que t’emportes coses pensares que recordes coses ¿de quina manera seria diferent el sentir les coses que recordes?
C: No sé.
T: Torna a pensar “em vaig emportar coses”, i ara pensa “vaig recordar coses”.
C: Home, és diferent.
T: Per què?
C: Perquè emportar-t’ho és un pes i recordar-ho, no.
T: Per tant, ací ja pots fer un canvi interessant, pots recordar les coses sense emportar-te-les.
C: Sí.
T: Si tu tingueres una sensació cada vegada que perderes la sensació de perdre el control del que fas. Si tingueres una sensació de dir: “ací hi ha una cosa que necessite recuperar”, aleshores et posares a recuperar el control, què et semblaria?
C: Interessant.
T: Per què? Què representaria per a tu?
C: Tranquil·litat.
T: Per què?
C: Perquè si jo ho puc deixar tot ordenadet com toca, després no vindran els mals rotllos.
T: Podríem dir aleshores que ordenar i col·locar és una direcció important en la teua vida?
C: No, perquè és una expressió que, després, si vas a ma casa, ni sóc ordenada ni ho tinc tot col·locat.
T: Però fixa`t que, el fet que no ho faces, no vol dir que no siga important
C: És important, sí. Jo tinc clar que com estan bé les coses és així. Una altra cosa és que ho faça o que m’abellisca fer-ho, quan és per a mi. Però quan no és per a mi, sí que procure que siga així.
T: Per a tu, l’ordre i que les coses estiguen col·locades és important. El problema que pots tenir és que no ho operativitzes adequadament, és a dir, per a tu el benestar és molt important, però no saps com operativitzar-lo. Correcte? Però això no vol dir que el benestar no siga important per a tu. Si aprens a operativitzar aquest ordre, això que significa per a tu, especialment en el teu treball?
C: Estaria molt bé. No tindria sobresalts. Estaria molt millor.
T: Això ho podries fer extensible a la teua vida personal.
C: Sí, perquè no són valors exclusius del treball.
T: Abans m’has dit, quan em parlaves dels llits, un ben fet i l’altre no, que hi ha algú que controla i que l’altre només fa.
C: El que vull dir és que si entres en una habitació i veus un llit estirat i l’altre, ben fet, no et dóna la mateixa sensació. No te la dóna.
T: Jo el que et propose és, precisament crear esta connexió que tu sigues la que col·loques i ordenes la teua vida. Si tu arribes a integrar això, que tu ets la que col·loca i ordena la teua vida, no sols en el treball sinó en general, això ¿què significa per a tu, ser capaç de fer això? En l’exemple del llit, sospite que prestes més atenció al llit ben fet que a la sensació que el llit et dóna, que no, parlant tècnicament, l’agent que fa el llit.
C: Sí.
T: Tu fixa’t. Si en lloc de portar l’atenció al fet que el llit et dona una bona sensació, tu ets l’agent que fa el llit i tu tens una bona sensació perquè tu has ordenat el llit, com és de diferent?
C: És diferent.
T: De quina manera?
C: Jo no vull ser la que ordene. Jo, quan veig dos habitacions, una ordenada i l’altra no, no m’importa qui l’haja ordenada.
T: Sí, però fixa’t que jo t’estic proposant que tu pots fer el teu llit i sentir-te bé per haver-lo fet, però l’èmfasi el poses més en el llit fet que en que tú has fet el llit.
C: Sí.
T: Si tu planteges que és important ordenar el món i et fas conscient d’això; si tu et sents bé per ordenar el teu món, això què significa per a tu?
C: La perfecció.
T: Què té d’especial, la perfecció? És una cosa que busques?
C: Em relaxa més, em tranquil·litza. Açò que estem parlat m’està ratllant molt, perquè jo no sóc perfeccionista, sóc bastant meninfot.
T. Busquem i et propose operativitzar aquest valor teu que és ordenar perquè, com jo t’he preguntat abans, i estàs pensant en ordenar en el treball, a més de gaudir amb les destinacions, etc. etc. A més, estem afegint aquest assumpte d’ordenar-te. Jo crec que si inclous això, resultarà que podràs treballar molt millor. Perquè fixa`t: una cosa que has dit reiteradament, és que, quan hi ha molta història, la situació et supera. Però si tu ets la que estàs ordenant, dubte molt que la situació et supere. I és per això que estic insistint en tot això. Per a tu ordenar té molt de significat. És un valor que t’activa molt. No hem de crear un valor nou sinó que podem agafar aquest mateix valor perquè aleshores tu, quan l’actives davant de les situacions, et notaràs d’una manera diferent. Per tant, la història és que si tu, quan estàs treballant estàs ordenant el teu treball, estàs ordenant-te les idees, estàs organitzant el treball amb els teus clients, si tu ho veus tot amb aquest criteri, quina diferència hi ha?
C: Relaxació.
T: Ací està el tema. I ací estaria l’assumpte que els pròxims dies, quan estigues treballant, encara que necessitaríem una clau d’alarma perquè la pogueres activar quan veieres que et falta alguna cosa. Com podem fer això?
Mira, anem a fer el que s’anomena la línia del temps. Et poses dreta, t’imagines que arribes el dilluns al treball, i abans d’arribar al treball comences a pensar, el que vull és ordenar tot això per a estar tranquil·la, etc. D’acord? Ara imagina’t que estàs en el treball i estàs pensant en organitzar, en ordenar tot allò. Sobretot, ordenar-te a tu mateixa, i penses com és d’’important organitzar-te, ordenar-te, etc.
Ara dóna un pas avant, i imagina’t per
un moment perds aquesta direcció d’ordenar. Nota què és el que et falta. Nota que, en comparació amb ací darrere, hi ha alguna cosa que et falta, i davant la situació d’ací darrere, si tu investigues què et falta, què trobaries que et falta?
C: La decisió d’ordenar.
T: I aleshores, què faries?
C: Pararia i diria: “no, anem a començar a fer-ho ordenadament”.
T: Aleshores, dóna un altre pas i decideixes parar-te un moment i fer-ho ordenadament. Què guanyes fent-ho així?
C: Pense que tot anirà bé. No hi haurà caos, tot anirà bé.
T: De què t’allunyes?
C: Del caos.
T: Cap a on t’acostes?
C: A l’ordre
T: I si tu prestes atenció al fet que tu ets la que estàs ordenant. Si et fas conscient que tu estàs creant aquest ordre, com és de diferent?
C: És diferent?
T: Sí.
C: Sí.
T: Et sents més capacitada? Et sents habilitada?
C: Sent que manipule jo.
T: Si sents que manipules tu, això a què et pot ajudar?
C: A ser jo mateixa.
T: I el fet de ser tu mateixa, què representa?
C: Que tinc confiança en mi mateixa.
T: Quan vius situacions caòtiques, tens confiança en tu mateixa?
C: Sí.
T: I a mesura que vas treballant aquesta confiança i vas ordenant, quan acabes de treballar al final del dia, què passa.
C: Està tot col·locat i arreglat, i allí es queda.
T: Per tant, la sensació de pes la deixem darrere. Per tant, si darrere hi ha pes, què hi ha davant?
C: Lleugeresa.
T: Del que es tracta és que faces unes quantes vegades al dia això. Si ho pots fer deu o vint vegades, encara que no siga amb la línia del temps, fenomenal, perquè el que tu estàs fent és aprenent a activar conscientment la importància de l’ordre i com operativitzes aquest ordre en la teua vida, saps? Perquè jo he observat reiteradament, com et deia, que arriba un moment en què tu, quan poses el caos, tot et supera, et desborda. I estàs creant un bucle de retroalimentació que, com més et supera, més estressada et sents, amb la qual cosa no prestes tanta atenció a les coses que necessites. Per això el que és important és que ho faces moltes vegades perquè això ho interioritzaràs. El perill que hi ha és que, en el treball, et deixes anar per la inèrcia, però si ho actives bastants vegades abans d’arribar a treballar el dilluns, veuràs la potència que té activar el ordenar. Supose que t’has fet conscient d’això.
C: Sí.
T: I el que anem a fer és utilitzar aquesta capacitat que tu ja tens en una cosa que no tenies operativitzada, i amb això, quan acabes de treballar estaràs més descansada, podràs dormir millor. Però has de fer-ho durant una setmana, jo et diria que 30 vegades al dia. Això sí, activant. No es tracta simplement de pensar sinó de notar-ho. Hauríem de quedar per a una altra sessió de revisió perquè hauríem de comprovar com ha anat tot.
Esta sessió s’efectuà a l’estiu del 2006.
TESTIMONI
“Vaig realitzar la sessió de counselling per trobar-me amb un important quadre d’ansietat per motius laborals, que finalment van englobar tota la meua vida. Transcorreguts 2 anys d’aquella sessió, puc contar que dorm plàcidament d’una tirada, desconnecte del meu treball tan prompte m’ho propose i sobretot tinc clar que la meua salut esta per damunt de qualsevol cosa”.
Carmen Llàcer, clienta de la transcripció.
Vols saber més dels beneficis de les sessions individuals de millora? Telefona al 695 015 569 i t’orientaré personalment.
T’ha resultat interessant? Difon en les xarxes d’internet.
